Artículo de José María Murià en la revista Presència, respecto al ilustrador Josep Narro, exiliado en México
Durant quinze anys exactes: de 1961 a 1976, es va
publicar cada mes, a Guadalajara de Mèxic, un modest butlletí que la major part del
temps es digué d’informació
catalana. Des de l’any 1967 va
col·laborar-hi Josep Narro amb
una il·lustració a cada número
que solia anar a la primera pàgina. Aquest fet em va permetre saber de la seva existència,
malgrat que vivia a Guadalajara des de l’any 1951 i que, fins i
tot, l’any 1964 se li havia concedit un important premi: el
del «millor il·lustrador d’Iberoamèrica».
Accepto una bona part de
culpa per la meva ignorància,
però és també una prova de
l’aïllament en què Narro vivia i
la poca relació que tenia amb la
gent.
El cas és que l’home, com
a resultat dels maltractes que
va patir durant la seva estada
als camps de concentració, a finals dels anys cinquanta ja s’havia quedat
completament sord.
Fins i tot, quan vaig tenir
l’oportunitat de conèixer,
no fa gaire, la casa on va
viure els darrers anys, vaig
veure que fins i tot de la seva
família en vivia al marge.
S’estava tot sol en una mena
de bungalou apartat. No devia estar-hi malament, amb
aquelles comoditats i espai
suficient i amb una vista esplèndida a un enorme jardí.
Però hi estava tot sol!
La seva col·laboració amb el
butlletí era totalment gratuïta, però va posar una condició:
que se li digués sobre què havia
de tractar. Era el meu pare,
doncs, amb qui cada mes tenia
una conversa: un, que no sabia
dibuixar gens ni mica, li feia
gargots fins que l’altre es donava per entès.
En el mateix viatge lliurava el que se li havia encarregat el mes anterior. Això va
durar prop de deu anys.
Es veia que no estava al
dia, per exemple, pel que fa
als armaments de les forces
públiques espanyoles, que
sovint ridiculitzava, però
la veritat és que totes les
seves creacions tenien
molta gràcia. El dit butlletí va fer molt més patxoca
quan va sumar-s’hi Narro. Tant és així que va començar a molestar més a
les autoritats repressores
i, a Madrid, a part de declararlo fora de la llei, un bon dia van
decidir de reprimir-lo. Afortunadament la policia de Guadalajara els va veure venir i, a part
d’avisar a casa del que podia
passar, finalment va convèncer de bones maneres els escamots que se’n tornessin pel
mateix camí.
Quan se li va explicar el fet a Narro, per escrit
naturalment, per si preferia
deixar de col·laborar, jo hi era
al davant i em va impressionar
la fredor de la seva resposta: «A
mi tant me fot. No em poden
fer res pitjor...»
Homenatge de Rius
Com sigui, no va passar mai
res, però a partir d’aleshores
procurava ser al despatx del pare quan Narro feia la seva visita
anunciada. Ara, el que jo feia
era només mirar i escoltar. Ell,
per la seva part, em feia poc cas,
però un dia, tot de cop, començà a cercar en aquella cartera
atrotinada que portava un petit dibuix, que encara guardo, i
se’m va adreçar dient-me: «Té,
l’he fet expressament per tu,
perquè he vist que ets molt mexicà...» Representen un pare i
un fill tocant uns instruments
de corda.
Després vaig saber
que li agradava molt que col·laborés amb el meu pare per fer la
revisteta.
Era de viatge a l’estranger
quan Josep Narro va morir i no
se’m va acudir després ni tan
sols fer un senzill article al diari, de comiat. Potser per un sentiment d’haver faltat al deure,
quan Eduardo del Río, el gran
ninotaire Rius, em va escriure
demanant-me ajuda per acabar el seu llibre, vaig deixar-ho
tot per posar-m’hi i participar
en la seva presentació, em va
significar un gran honor. Quan
el seu fill i jo ens vàrem abraçar
en acabar la cerimònia, vaig
sentir com si aquells dos vellets, catalans de pedra picada i
fins al moll de l’os, s’haguessin
tornat a trobar.
No hay comentarios:
Publicar un comentario