El cinema d’Escalante sempre és per a mi un motiu de celebració: recordo cada passi de cadascuna de les seves pel·lícules, com una commoció que em revifa encara més quan veig l’enuig o l’afany d’estigmatització que provoca al voltant, en uns altres que tenen gustos diferents, en els que s’irriten encara més quan a Canes o a Venècia ho celebren amb un premi al seu director.
Una obra d’Escalante irromp enmig d’un festival mig adormit i ho para tot. És el cop de puny que sacseja tanta calma absoluta disfressada de cinema transcendent. Aquesta capacitat d’Escalante per generar moviments sísmics no prové del tremendisme gratuït, sinó que neix d’un cop de saviesa catàrtica, situat a les seves trames de manera precisa, amb la força d’un cop de matxet i la precisió d’un cirurgià de la santa sang, a manera de dispositiu l’ona expansiva del qual revoluciona el Mèxic que ja has vist —a Los bastardos o a Sangre, on l’explosió es produeix cap al final— o el que encara no has vist —en el cas d’Heli, quan hi ha un abans i un després del seu cèlebre acte de tortura necessari per encabritar i posar en valor el marc d’aquesta ruta més nihilista que salvatge, on la vida val menys que zero.
Ens posa a cent la lucidesa d’Escalante, que mai veus venir i que de sobte concentra la putrefacció de moral i de classes del seu Mèxic irredempt ja no en la feresa humana sinó en els tentacles d’un alien que garanteix l’orgia perpètua. Un monstre filantròpic que ens despulla el preu en (multi)orgasmes de la voluntat humana condemnada altrament a la castració mental. I que bé, llavors, que l’estimat monstre et devori el cos i l’ànima. (dafilmfestival.com)
José Luis Losa
Director del festival Cineuropa (Santiago de Compostela)
No hay comentarios:
Publicar un comentario